Clàudia Campos 

No sabia com començar aquesta reflexió sobre l’amor en el meu entorn, fins ahir. La nit del dimarts la meua companya de pis em va il·luminar amb una d’eixes reflexions que es poden fer a les dues de la nit amb alguna cervesa de més al cos i després d’haver estat parlant de les relacions socioafectives que ens rodejen. Allà va: 

​

“Estic enamorada, sóc heterosexual i pense que la meua parella és l’home amb qui vull compartir la meua vida i no crec en l’amor romàntic. Tal vegada perquè des de ben menuda no m’han marcat que he de tenir una heterosexualitat obligatòria, que no he de tenir una parella en la que compartir les meues vivències, ni tampoc amb la que he de procrear l’espècie. A mi m’ensenyaren a estimar sense complexes i de manera igualitària i aixó és el que faig des de fa un any i sis mesos amb la meua parella”.

​

Aleshores se’m va il·luminar la pereta i vaig tenir clar el punt d’inici de la meua reflexió. El fet que la meua companya de pis haja pogut decidir lliurement, sense tenir uns paràmetres construïts, entorn a la relació socioafectiva que ha de tenir és un símbol de llibertat i de transformació de l’amor romàntic cap a un romanticisme igualitari. Ella ha construit el seu pla de vida a través de la necessitat humana de donar i rebre afecte i sols amb la llibertat que ha tingut per escollir no se li pot classificar com a “pensament amorós” tradicional el que va tenir la nit de dimarts.

​

Està clar que les característiques de la seua relació, sense explicar el context, quadren en les marcades per la societat heteropatriarcal en la que vivim, però a la vegada marca eixa transformació del romaticisme patriarcal, que explica una bona part de la teoria feminista. El pensament amorós no l’ha definit en la seua identitat de génere, com explica Marcela Lagarde (2011), sinó que ha sigut des de la seua identitat pròpia la construcció de la seua relació amorosa. Poc a poc, el “pensament amorós” projectat en la criança, en l’atenció a les altres persones, a la vida conjugal i familiar i que afecta a l’organització social (Esteban, 2011) es va canviant i dóna una visió d’esperança el fet que les noves generacions van canviant eixa concepció i la manera de veure l’amor.

​

No obstant aixó, “estar enamorada” continúa siguent pejoratiu en el sentit que si tu ho dius sense explicar el context se’t marcará com a “princesa Disney” a la qual la societat en la que vivim li ha marcat el seu cicle vital. En el moment en que es deixe d’estereotipar l’amor entre dues persones, les relacions sexoafectives, s’arribarà a la fi de la concepció tradicional de l’amor i per fi ens podrem alliberar les dones, sobretot, de poder dir que estem enamorades i que hem pogut decidir com fer-ho sense que ningú ens marque unes directius. 

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

 

 

Per vore que pensava la gent del meu voltant, vaig realitzar una enquesta a un grup de 10 amics i amigues entre 20 i 25 anys i tots van coincidir en quasi totes les respostes. Tots veien la seua relació amorosa des d'un punt de vista romàntic, tot i basat amb la llibertat, ja que algunes de les repostes les matitzaven amb els seus punts de vista. En eixe moment vaig decidir realitzar la mateixa enquesta al grup d'amics i amigues dels meus pares, homes i dones entre 50 i 60 anys. En aquest grup em vaig trobar un tipus d'amor diferent, més sincer i allunyat del romaticisme del meu grup d'edat, no obstant això tot coincidiren en que si aquesta enquesta se'ls haguera fet fa vint anys haguéren respost el mateix que el meu grup d'amigues i amics. Aixó m'ha fet arribar a la conclusió que l'amor evoluciona segons la sociologia i les caracteristiques personals, sobretot si es tracta d'una persona jove o adulta. La edat afecta a la manera de vore l'amor, però no suposa que amb més edat menys amor hi ha, sinó que es veu d'una altra manera. Segurament si haguera passat l'enquesta en el grup d'amigues i amics de la meua cosina de 13 anys m'hagueren respost segons a la seua condició, per tant l'amor és vàlid en totes les seues formes si respecta els valors fonamentals i els drets humans de les persones.

​

És a dir, sense una bona educació sexual socio-afectiva ni uns bons referents socials com la música, el cine, la televisió, etc. no es podrà arribar mai a la desestigmatització de l’amor romàntic i a l’educació dels homes i dones que la parella no és un objecte i que l’amor dels contes de princeses és una fantasia i al món real pots estar enamorat però no ceg d’amor, que de l’amor ni es viu, ni es viurà mai. I per aconseguir que no pase s’ha d’educar, educar en coigualtat i educar sense tabús marcats per poders religiosos ni econòmics, per que al cap i a la fi la llibertat la tenim, sols ens queda aprendre a usar-la. Recordem: la ignorància es cura amb educació.