Clàudia Campos 

La música en valencià ha avançant molt en la última década a nivell de producció de discos i de proliferació de grups de música que cada vegada més utilitzen la nostra llengua per a adreçar-se al seu públic. No obstant aixó, aquesta progressió no s’ha vist en el sentit del gènere, está clar que la gran majoria de la música en valencià té unes connotacions feministes i que busca la llibertat de les dones i la igualtat en aquesta societat, però eixos versos i eixes notes les interpreten homes. Les dones sols ocupen un espai molt xicotet en l’escena valenciana i costa molt veure als caps de cartells grups que tinguen integrants femenines o que les protagonistes siguen dones. O és que ningú s’ha preguntat mai perquè el concepte de familia de l’Anna Gabriel el defensa Arnau —- de Zoo a la peça «Escenes quotidianes volum V» o la alegoria a la dona lliure, «Dona d’aigua», la cantava Josep Nadal en la Gossa Sorda? Doncs jo m’ho pregunte ara, ja estic farta.

​

Les productores valencianes de música, com Pro21 o Support Produccions, haurien d’incidir més, ja que elles al cap i a la fi són les que trien els caps de cartell dels festivals de música o qui toca en els principals concerts del País Valencià. Si elles, que són les que controlen l’agenda de música, no inclouen a grups com Pupil·les Dilatives o Herba Negra en la primera línia dels grups d’aquest tipus de música el públic mai arribarà a escoltar i a seguir tan massivament a aquests grups com ho fan amb Zoo, un grup relativament nou amb molta fama al panorama musical. Un exemple, el concert del 9 d’octubre a Alzira, on van assistir més de 7000 persones, actuaven 4 grups, dos de més importants com Aspencat i La Raíz i dos de menys coneguts com Assekes i La Fúmiga, en cap d’ells no hi havia ni una dona dalt l’escenari, sols apareixien en alguna cançó com a cors o acompanyants del cantant principal, és a dir col·laboracions. Si els grups criden «la lluita serà feminista, o no serà», perquè no porten a terme aquesta consigna, perquè una lluita musical feminista sense igualtat de gènere no té sentit, ja que el feminisme el que busca és la igualtat entre homes i dones. Si es lluita contra el patriarcat, és fa en tots els sentits!

​

Hi ha qui veuen el got mig ple, que defenen que no estem tan mal però crec que això és conformisme, està clar que hi ha dones en l’escena musical: Mara Aranda, Eva Dénia, Clara Andrés, El Diluvi, Sis Veus per al Poeta, Candela Roots, Júlia, Inèrcia, Pellikana, Xaluq, Els Ximples, Musicants, Komfusió, Barbaritats, Pupil·les Dilatives, ESIR, Mire Vives o Herba Negra. O totes aquells grups que van haver en el passat: Orxata Sound System, Rapsodes, Al Tall, Soul Atac, Agraviats, Carraixet, Skaparàpid o Arròs Caldós. Però quants estan al capdavant de la llista? Al Tall, ho va estar, Orxata ho va estar, i ara qui? Herba Negra, que els concerts costen 12 euros, mentre que els d’Aspencat en pots trobar de gratuits arreu del País Valencià. Si les productores no introdueixen els grups femenins o amb components dones en la primera fila mai s’arribarà a veure la normalitat, perquè portar-los al Feslloch a les set de la vesprada o a les nou de la nit no és posar-los en primera fila per que comencen a moure gent, així sols els margines a les hores mortes de per vida. Collons! Canviem el panorama, si no es fa res des de dins; des de fora no avançarem tampoc! 

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

 

 

 

«Som dones, som combatives, exigim respecte i així si que nos discrimines, la revolució serà feminista o no serà, totes juntes en combat contra el patriarcat» Pupil·les Dilatives.